José Antonio cantonada democràcia

José Antonio cantonada democràcia

O derradeiro curso (VI)

(03/02/2011)

He vist cançons de Sabina menys profundes que les reflexions que hem fet a Lanzarote. També he vist gent menys boja. Però, realment, no crec que m'ho pogués passar millor. O sí, això mai se sap, no? De què serveix parlar d'allò que hauria pogut ser?

Parlo del meu viatge de final de carrera. Un semestre abans d'acabar, això sí. Té trampa. L'humor va ser la tònica general d'uns moments que espero guardar a la meva memòria per sempre. Malgrat això, aquesta colla de futurs politòlegs sempre ens fixem en allò més increïble. Estàvem de festa al carrer José Antonio d'Arrecife, la capital de Lanzarote. José Antonio, el fundador de la Falange, sí. El nuestro, el de todos. Més d'un va fer algun comentari, però a les Espanyes no ens extranyava trobar bajenades d'aquestes. Abans d'entrar a una discoteca que era per allà a prop, se'm va ocórrer mirar el nom del carrer que feia cruïlla. Curiosament, un cartell resava: "Calle Democracia". Els comentaris (i els riures irònics) no es van fer esperar. Però les lletres de sota eren encara més brutals: "Anteriormente llamada 18 de Julio".Un record que no es mereixen aquells que van voler fer saltar pels aires el règim republicà per causa divina. Curiosament, viatjant des de les Canàries.

Tot i això, al cap i a la fi aquestes anècdotes (no poc importants) han quedat eclipsades pel plaer de compartir 6 dies amb una colla de bellísimes persones. He estat orgullós d'estudiar 4 anys al costat de tots i cadascun d'ells. Evidentment que hi ha hagut tensions; que no sempre ens hem portat bé. És la vida, senyors. Ens hem allunyat i apropat tal i com el destí o la providència han volgut. No és fàcil. Però, un cop ens enfrontem a les mateixes pors (a resoldre el nostre futur, per exemple) ens mirem als ulls i ens entenem profundament. 

Us trobaré molt a faltar, cracks. A tots i totes. Us enyoraré com ho feien els franquistes al seu estimat (i feixista) José Antonio, si se'm permet l'analogia. Obrirem camins més o menys importants, si bé sí que seran diferents. Ens retrobem, sempre, a Barcelona. I a la fi del món, que com tots sabeu, està al meu país, Galícia, o a on vosaltres volgueu. Jo sempre seré allà, sempre em trobareu fàcilment. Només depèn (depende) de vosaltres. Aquest "derradeiro curso" (que en diem en gallec) se m'està fent massa curt. Vull aprofitar tots els moments. Us animeu?

Gràcies per tot. Perdoneu si és cutre, però (algú ho havia de dir) gràcies per fer-me millor persona.